Menjar amb un client pot tancar un tracte, reforçar una relació o obrir una oportunitat però també pot obrir un front amb Hisenda. En aquest terreny, la línia entre allò professional i allò personal és tan fina com el tall d’una navalla; per això les despeses de menjar amb clients s’han convertit en un dels capítols més discutits (i més temuts) per autònoms, assessors i empresaris. Així, la qüestió és són deduïbles aquestes despeses? la resposta és clara: si es compleixen els requisits establerts a la norma, ho són; si l’Administració tributària els discuteix, “dependrà de com ho provis”; vet aquí el repte.
Deduïbilitat de la Despesa.
L’article 28 de la Llei 35/2006 de l’impost sobre la renda de les persones físiques –LIRPF– remet directament a les normes de l’impost sobre societats per determinar el rendiment net de les activitats econòmiques. Aquesta remissió implica que els autònoms i els professionals han de complir, en aquest àmbit, els mateixos criteris que les societats mercantils.
A partir d’aquesta premissa, la deduïbilitat exigeix complir els requisits generals que deriven de la normativa de l’impost sobre societats: (verficar les despeses deduïbles i no deduïbles a l’impost sobre societats)
- Principi de correlació amb els ingressos: la despesa ha d’estar vinculada a l’activitat econòmica i orientada a generar o mantenir ingressos.
- Registre comptable o en llibres-registre: imprescindible per a contribuents en estimació directa.
- Correcta imputació temporal: la despesa s’ha d’imputar en l’exercici en què es merita.
- Justificació suficient: no n’hi ha prou amb “dir” que el menjar va ser professional; cal acreditar-ho.
A més, el detall normatiu el trobem a l’article 15.e) Llei 27/2014 de l’Impost sobre Societats –LIS– que estableix que les despeses per atencions a clients són deduïbles amb el límit de l’1% de l’import net de la xifra de negocis del període impositiu; és a dir, no són liberalitats, però sí que estan subjectes a un límit quantitatiu. Qualsevol excés implicaria fer de manera correcta l’ajust extracomptable adequat en l’impost sobre societats.
Puntualitzar a més del que assenyala el paràgraf anterior que aquestes atencions amb clients i proveïdors convé diferenciar-les de les despeses realitzades per promocionar, directament o indirectament, la venda de béns i prestació de serveis de l’empresa, és a dir, les denominades despeses de relacions públiques, que no tenen limitació.
Per entendre com l’Administració interpreta aquest tipus de despeses, és útil acudir a la recent consulta vinculant V2525‑25, de 17 de desembre de 2025, de la Direcció General de Tributs —DGT—. No introdueix novetats, però sí que reforça tres idees fonamentals que convé tenir molt presents:
- La deduïbilitat depèn de la correlació amb els ingressos. No n’hi ha prou a dir que el menjar va ser “amb un client”. Cal demostrar que va tenir relació amb lactivitat.
- Recordeu que: La factura no és suficient. És necessària però no suficient; no és una prova privilegiada. La factura és necessària, però no suficient. L’article 106.4 de la Llei 58/2003, General Tributària –LGT– ho expressa amb claredat: La factura no és un mitjà de prova privilegiat. Si lAdministració qüestiona la realitat de loperació, correspon al contribuent aportar proves addicionals que acreditin lefectivitat de la despesa.
- La valoració de la prova correspon a Gestió i Inspecció. La DGT evita pronunciar-se sobre casos concrets i recorda que serà vàlida tota prova admesa en Dret. A la pràctica, això significa que l’acceptació o el rebuig de la despesa dependrà de la solidesa de la justificació… i, de vegades, del criteri de l’actuari que revisi l’expedient.
L’experiència demostra que l’Administració tendeix a qüestionar els àpats amb els clients quan concorren algun d’aquests factors:
Quan sol discutir Hisenda aquestes despeses?
- Imports elevats o excessivament recurrents.
- Manca d’identificació clara del client o interlocutor.
- Dinars realitzats en caps de setmana o festius.
- Restaurants d’alt nivell sense justificació comercial aparent.
- Absència d’un motiu concret per a la reunió.
- Manca de traçabilitat entre el menjar i operacions reals: no s’acredita que la reunió va generar negoci o va estar vinculada a una negociació.
- Superació del límit de l’1% de la xifra de negocis.
En definitiva, l’Administració no discuteix que els àpats amb clients puguin ser deduïbles; el que discuteix (i molt) és la seva necessitat, realitat i vinculació amb l’activitat.
Recordeu que aquest tipus de despeses no s’ha de confondre amb les dietes i despeses de locomoció ni, per descomptat, amb les despeses de manutenció dels autònoms.
Com demostrar que un àpat és deduïble: proves admeses en Dret
Si com acabem de veure l’Administració no discuteix que aquestes despeses puguin ser necessàries exigint que el contribuent acrediti la seva realitat i la seva vinculació amb l’activitat econòmica, demostrar que un àpat amb un client és una despesa deduïble no consisteix a acumular papers, sinó a construir un relat probatori coherent, traçable i versemblant.
Si l’Administració utilitza la tecnologia per controlar, el contribuent pot i ha d’utilitzar-la per defensar-se.
Volem recordar al lector que l’AEAT utilitza xarxes socials, geolocalització, publicacions públiques i activitat digital com a indicis de capacitat econòmica o incoherències entre estil de vida i renda declarada. Així, el contribuent també pot utilitzar aquests mateixos mitjans per acreditar la realitat de les seves operacions, inclosos els àpats amb clients (de fet moltes persones utilitzen aquests mitjans en el seu àmbit personal i després “no recorden” utilitzar-los en benefici en l’àmbit professional).
Els mitjans de prova més habituals i eficaços per demostrar la deduïbilitat d’aquestes despeses poden venir donats per:
- La factura completa. Hem vist resulta necessària, però no n’hi ha prou i haurà de contenir la identificació del restaurant, data, import, concepte i dades del professional sabent que si Hisenda qüestiona la realitat del menjar, caldrà aportar més proves. Per descomptat, a més de les dades que tinguin incidència en l’acreditació del menjar, la factura haurà de complir tots els requisits establerts al Reglament de facturació.
- Identificació del client o interlocutor. No és obligatori incloure’l a la factura, però sí que és recomanable documentar-lo mitjançant una agenda professional, o email o missatge concertant la reunió, una nota interna explicativa, una targeta de visita o contacte comercial, etc.
“Exemple: Dinar habitual amb client fidel per 65 euros. Documentació aportada: Factura + extracte vendes anuals al client (15.000 €) + agenda amb 6 reunions similars. El resultat d’una comprovació hauria de donar la factura com a acceptada en haver acreditat un correlació amb els ingressos de l’empresa, a més d’usos i costums. - Prova documental de la relació comercial. Tot allò que demostri que el menjar formava part d’una negociació, seguiment o tancament d’operació:
- Presupuestos enviados o aceptados.
- Contratos firmados después de la reunión.
- Propuestas comerciales.
- Pedidos o encargos posteriores.
- Mitjans de pagament traçables. L’Administració valora especialment el pagament amb targeta professional, transferència bancària, etc., evitant l’efectiu (el mateix TEAC -07199/2020-estableix que els tiquets pagats en efectiu no serveixen com a mitjà de prova de presència en un lloc ni per deduir despesa). Aquesta actuació reforça la traçabilitat i redueix la sospita de despesa personal.
- Notes internes o informes de reunió. No són obligatoris, però poden ser molt útils. Una simple nota amb data, client, motiu, resultat o seguiment, etc. pot marcar la diferència en una comprovació. Si aquesta prova s’engloba en un procediment habitual i implementat dins de l’empresa, permetrà comprovar un procediment de gestió intern veraç.
- Proves tecnològiques i xarxes socials. Nou aliat dels contribuents. Vivim en un entorn on tot es registra: ubicació, publicacions, fotografies, missatges, check-ins… L’AEAT utilitza aquesta informació com a indici de capacitat econòmica o incoherències. Per tant, el contribuent pot utilitzar-la igualment per acreditar la realitat d’un àpat professional. Exemples útils podrien ser:
- Geolocalització del mòbil. Registres d’ubicació que acrediten que el contribuent va estar al restaurant a l’hora indicada.
- Missatges de WhatsApp o LinkedIn. Converses concertant la reunió o comentant assumptes comercials.
- Publicacions a xarxes socials. Una foto de la trobada, un check-in al restaurant o una publicació del propi client esmentant la reunió.
- Correus electrònics enviats des del restaurant. L’hora i la ubicació de l’enviament poden reforçar la veracitat de la trobada.
- Proves testificals i declaracions de tercers. Encara que resulten menys habituals, en alguns casos poden resultar decisives les declaracions de clients confirmat la reunió o el testimoni d’empleats presents al menjar.
- Coherència temporal i geogràfica. L’Administració valora la lògica del gasto:
- El client era a la ciutat aquell dia? El menjar coincideix amb una fira, esdeveniment o reunió prèvia? El restaurant és raonable per al tipus d’operació?
- Traçabilitat entre el menjar i el negoci generat. No cal demostrar que el menjar va tancar un contracte, però sí que formava part d?una relació comercial real. Exemples:
- Contracte signat setmanes després.
- Increment de comandes del client.
- Seguiment comercial documentat.