31 Jul SENTÈNCIES TRIBUTÀRIES D’INTERÈS
1º SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DE 31 DE GENER DE 2018. S’admeten tiquets com a despeses deduïbles fiscalment.
Molt interessant aquesta sentència de l’Alt Tribunal català que aborda l’espinós tema de si els tiquets són fiscalment deduïbles o no. La postura tradicional de la Inspecció d’Hisenda i de l’Agència Tributària és negar sistemàticament la deducció fiscal dels tiquets amb l’argument que no conté les dades d’una factura i per tant no s’identifica al destinatari final de l’adquisició o servei.
El TSJC en aquesta sentència estableix que la pròpia normativa tributària “contempla els tiquets com a substitutius de les factures, atribueix a aquests l’aptitud per a la minoració en base, sense que aquella claredat i precisió pugui estendre’s més enllà de les dades que segons la pròpia norma han de contenir els tiquets, entre els quals no es troben la identificació del destinatari i la descripció completa de l’operació com exigeix el TEAR per referència a tal requisit en la factura”.
La mateixa sentència específica “que excepte aquells tiquets que resultin il·legibles, apareixent que els tiquets compleixen les formalitats legals pròpies d’aquest tipus de document substitutiu de les factures, hem de considerar que es troben plenament justificats”.
I remata el tema amb una altra consideració molt favorable al contribuent: “Ha de partir-se del principi, que excepte palesa desproporció, no correspon al subjecte passiu provar la correlació de les despeses amb els ingressos de l’activitat més enllà del que resulta de la seva declaració-liquidació i comptabilització, per la qual cosa haurà de ser la Inspecció la que provi que, en contradicció amb tal comptabilitat, les despeses són alienes a l’activitat”.
En definitiva una sentència molt interessant per a nosaltres i de la qual podem extreure diverses conclusions importants:
-Els tiquets sí que són documents suficients per a la deducció de la despesa de la base imposable de l’impost de societats i per aplicació de la pròpia normativa tributària.
-Excepte evident desproporció, comptabilitzats i declarats els tiquets, és l’Administració la que ha de provar que aquesta despesa no es correspon amb l’activitat de la societat.
-Si malgrat tot això, la Inspecció insistís en la seva negativa a admetre la deducció fiscal dels tiquets tenim ja una base legal per recórrer les actes i sobretot per impugnar les possibles sancions.
2º SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM DE DATA 9/7/2018. Plusvàlua municipal. Fixació de criteris. El contribuent ha de provar la inexistència de l’increment del valor dels terrenys.
La importància d’aquesta sentència radica que es fixen els criteris de l’abast de la sentència del Tribunal Constitucional 59/2017 sobre l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys urbans (conegut popularment com a plusvàlua municipal).
La present sentència estableix els següents criteris:
-La sentència 59/2017 del Tribunal Constitucional solament declara la inconstitucionalitat de la plusvàlua municipal quan no permet provar al contribuent la inexistència d’increment del valor dels terrenys. D’altra banda, el tribut és plenament constitucional.
-Correspon al subjecte passiu demostrar la inexistència de l’increment i per tant la inexistència de deute tributari. El Tribunal Suprem admet que es pot provar mitjançant qualsevol mitjà de prova admès en dret i esmenta dues maneres específiques per provar-ho:
a) La diferència entre el valor d’adquisició i el de transmissió que es reflecteixen en les corresponents escriptures públiques.
b) Optar per una prova pericial que confirmi que no existeix tal increment.
– L’administració sempre podrà valorar la prova aportada i després de valorar-la podrà denegar la pretensió del contribuent i exigir al contribuent la liquidació de l’impost, sense perjudici que aquest últim prossegueixi la seva impugnació davant els Tribunals de Justícia.
Com veiem, el Tribunal Suprem limita l’abast de la Sentència del TC i si bé admet que no sempre es pugui exigir l’impost de la plusvàlua municipal, correspondrà al subjecte passiu provar dita extrem, deixant entreveure que la prova més concloent i fàcil d’aportar pel subjecte passiu siguin les escriptures públiques on es documenti l’adquisició i la transmissió.
És d’esperar que el legislador afronti amb rapidesa la reforma de l’impost i resolgui aquests dubtes d’una vegada per sempre. Mentre això no succeeixi, aquesta sentència ens dóna els arguments legals per impugnar la plusvàlua en els supòsits que no existeixi.
3º SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM DE 2/7/2018. ITP. La valoració per coeficients no és idònia per liquidar aquest impost en remetre’s al valor real del ben.
És interessant aquesta sentència perquè posa en dubte el mètode de valorar els béns immobles que són objecte de transmissió consistent a multiplicar el valor cadastral de l’immoble per uns coeficients.
A aquests efectes la sentència estableix els següents criteris per valorar els immobles en l’Impost de Transmissions Patrimonials:
-El mètode d’aplicar els coeficients multiplicadors sobre el valor cadastral no és idoni tret que es complementi amb una activitat estrictament comprovadora sobre el ben immoble singular subjecte a valoració. És a dir que no s’accepta una valoració general sense més.
– Els coeficients, encara que siguin aprovats en disposicions generals, no doten de major veracitat al valor que es pugui establir per l’Administració aplicant única i exclusivament aquest mètode. Per tant, no pot revisar els valors declarats pels contribuents basant-se única i exclusivament amb la discordança del valor obtingut per aplicació dels coeficients.
-El contribuent no està obligat a acreditar que el valor que figura a la declaració o autoliquidació es correspon amb el valor real del bé, sent l’Administració la que ha de provar la falta de coincidència.
– En cas de discordança amb el valor establert per l’Administració, el contribuent pot acudir en defensa dels seus drets a qualsevol mètode de prova admès en dret i no única i exclusivament a la taxació pericial contradictòria, que és un mètode de prova potestatiu per al contribuent.
Així doncs, tenim ja un argument legal molt fonamentat per recórrer moltes liquidacions del ITP i sobretot defensar un valor en escriptura diferent al valor que resulti d’aplicar els famosos coeficients.
1º Sentència TSJC de 31 de Gener de 2018
Sorry, the comment form is closed at this time.